JUDO

Grand Prix de Tel Aviv

Del 23 de gener al 25, Tel Aviv ha acollit  la primera prova puntuable de l’any 2020 per als Jocs Olímpics de Tòquio: el Grand Prix de Tel Aviv.

Més de 500 judokes de fins a 83 països s’han desplaçat fins a la localitat israeliana per prendre part de la prova, entre elles les catalanes Mireia Lapuerta i Ai Tsunoda.

El dia 23 de gener va ser el torn de la masnovina Lapuerta. Sense massa fortuna, la catalana va quedar eliminada en caure en el primer combat amb la belga Ellen Salens.

Més sort va tenir el dia següent la lleidatana Ai Tsunoda. La jove judoka, que s’estrenava en una competició d’aquestes característiques, va debutar per la porta gran i aconseguint penjar-se la medalla de bronze.

Tsunoda es va imposar per ippon en els tres primers combats: derrotant la sueca Anna Bernholm, la coreana Jeyoung You i l’eslovena Anka Pogacnik.

Ja a les semifinals, la britànica Sally Conway va esgarrar el camí de Tsunoda cap a la final. En el combat pel bronze, la judoka del Dojo Lleida va culminar la feina vencent la judoka de l’Uzbekistan, Gulnoza Matniyazova.

D’aquesta manera la judoka catalana suma importants punts en el rànquing mundial en una competició puntuable de cara els Jocs Olímpics de Tòquio’2020.

BEISBOL

Justin Luna, Frank Hernández, Marc Civit i Omar Hernández són els 4 jugadors formats en clubs catalans que han iniciat el seu camí en el beisbol professional, a les Major League Baseball americanes 

El beisbol català va acabar el 2019 de la millor forma possible. Justin Luna, del CB Barcelona, i Frank Hernández, del CB Viladecans, van signar contractes professionals amb equips de les Major League Baseball americanes. Luna va signar per Los Angeles Dodgers, mentre que Hernández ho va fer per Chicago Cubs.

Amb aquestes incorporacions, el beisbol català compta amb 4 esportistes formats en clubs de casa nostra que han signat un contracte professional a la millor lliga del món. Ara fa poc més d’un any, Marc Civit, del CBS Sant Boi, va signar pels Toronto Blue Jays, mentre que Omar Hernández, germà del Frank, ho va fer per Kansas City Royals. Tots quatre tanquen un periple perfecte, que va començar en les seleccions de categories inferiors de la selecció catalana de beisbol i els ha portat a ser professionals a les MLB.

A la República Dominicana
Frank i Justin tot just comencen ara el seu viatge a la República Dominicana. Quan signes un contracte professional, primer jugues a una lliga a la República Dominicana, on la majoria d’esportistes són joves, adolescents, pràcticament. I has d’anar pujant nivells, ascendint de lligues. Després de República Dominicana passes a les lligues dels Estats Units, on hi ha 6, que has d’anar escalant any a any. Per a Luna, l’oportunitat és clara. Sap què es trobarà: “entrenar, menjar, entrenar, dormir...” diu sorneguer. Però “molt més organitzat i amb un propòsit més elevat: acabar a les grans lligues”, declara. Frank, per la seva banda, admet que signar un contracte professional no entrava dins els seus objectius. Però a mesura que “vas creixent te’l comences a plantejar”. Allò que marca la diferència “és la disciplina i el treball”, exposa. Ara, tots dos comencen l’aventura dominicana.

És l’experiència que van viure l’any passat Civit i Omar. Quan arribes allà, explica Civit, “et xoca molt la seva experiència, perquè porten entrenant des de ben petits d’una manera que aquí no fem”. És un aterratge dur. Lluny de casa, amb gent que no coneixes, una cultura diferent. “Els joves volen treure el màxim de diners per a les seves famílies”, detalla Civit. “A nosaltres no ens han inculcat aquesta filosofia”, rebla. De fet, mai va imaginar-se jugant com a professional. “Sent català, no entra en els teus plans”, exclama. Ho veia com una utopia, mentre jugava al seu esport favorit, al club del barri.

En el seu segon any, Omar es troba entrenant per competir a finals de febrer als Estats Units, a les lligues menors. Per entrar al territori nord-americà “s’ha de millorar tot”, explica. “Encara que siguis bo en algun aspecte, necessites millorar en tot. I més sent un catcher, que és una de les posicions més tècniques i físiques, alhora, i, per això, més buscades”, exposa.

Inici a la Litlle League 2014
Amb tot, els quatre admeten la sort que van tenir de poder competir internacionalment des de ben petits. El seu camí va començar a la Selecció Catalana Litlle League 2014, on van coincidir tots quatre. Fet que els ha marcat cert sentit de generació que, començant a les categories inferiors de clubs catalans i a la selecció catalana, han acabat signant contractes professionals. El futur? Un somni: “arribar a les grans lligues i mantenir-se”, afirmen tots. 

RUGBY

L’Ajuntament de Barcelona inclourà als pressupostos del 2021 una partida per a la construcció d’un nou camp de rugbi, una demanda històrica dels clubs barcelonins i la federació catalana

Esport minoritari. Esport violent. Esport exclusiu. El rugbi a Catalunya ha anat tombant mica en mica totes les etiquetes que se li atribuïen. No ho ha fet a través de grans esdeveniments ni reivindicacions, simplement ha avançat amb pas ferm, estenent-se per tot el territori per doblar el nombre de practicants.

En la darrera dècada, hem passat de menys de 3.000 llicències la temporada 2008/09 a gairebé 7.000 el passat curs. Una vintena de clubs nous, la proliferació de les categories de formació i de la pràctica femenina (s’ha multiplicat per quatre el nombre jugadores) han consolidat l’auge d’un esport que necessita d’una nova realitat.

Especialment a la ciutat de Barcelona, on el creixement s’ha estancat en les 2.000 llicències sobretot per un motiu: la manca d’instal·lacions. La capital catalana compta amb quatre camps de rugbi: la Mar Bella, la Foixarda, la Teixonera i el Sitari, que han d’acollir un total de deu clubs.

La sobreexplotació, la manca d’hores i els preus desorbitats del lloguer d’aquests espais municipals (entre 30.000 i 40.000 euros l’any per als clubs que compten amb totes les categories) han portat el rugbi a la capital fins al que és ara: un cul-de-sac. Aquesta realitat ha provocat fins i tot que alguns clubs barcelonins hagin d’entrenar i jugar fora de la ciutat.

La problemàtica s’ha accentuat darrerament, però ja fa anys que s’arrossega. Concretament 28, doncs des de les Olimpíades del 1992 no es construeix un camp de rugbi a Barcelona. De fet, en aquestes gairebé tres dècades s’ha perdut un camp pel camí: el de la secció de rugbi del CN Montjuïc, que va desaparèixer el 2003 i que ara és un terreny on s’hi practica el pitch and putt.

El problema encara cou més si el compares amb ciutats d’una rellevància o influència similars com Madrid. A la capital estatal s’hi compten fins a onze camps de rugbi per a 3000 llicències; menys de 300 jugadors per camp. A Barcelona el rati és de 500 jugadors per instal·lació.

Posant fil a l’agulla
Les demandes dels clubs barcelonins i de la Federació Catalana de Rugby han trobat, a la fi, resposta: l’Ajuntament de Barcelona inclourà als pressupostos del 2021 una partida per a la construcció d’un nou camp.

Una iniciativa que el consistori ha impulsat empès per la situació d’aquest esport a la capital: “Si el rugbi no fos una realitat com és, que cada vegada hi ha més esportistes, no seria necessari un nou equipament. La realitat porta que l’Ajuntament obri els ulls i vegi que el rugbi avui dia és un esport a destacar i important per aquesta ciutat” assegura David Escudé, Regidor d’Esports de l’Ajuntament de Barcelona i principal impulsor del projecte.

La construcció d’aquest nou espai suposarà un primer pas per oxigenar el rugbi a Barcelona, que veu com el govern actual de la ciutat posa fil a l’agulla per començar a redreçar una situació insostenible.

Les mesures insuficients dels ajuntaments anteriors i de la Generalitat han impedit que l’evolució del rugbi a Barcelona fos proporcional amb la resta del territori per a un esport que el 2021 celebrarà el centenari de la seva arribada a Catalunya. Tot i que queda molt camí per recórrer, la construcció d’aquest nou camp saldarà un deute amb el rugbi català. Un deute històric.