PÀDEL

Quatre exemples que demostren que quan existeix motivació i ganes, res pot aturar-te en el món del pàdel

Àlex Oses, Monica Ridao, Miquel Martí, Susana Rodríguez i Félix Guadalajara tenen un problema i gros: són uns autèntics malalts de pàdel. En diferents punts del territori català us els podeu trobar practicant l’esport que més els agrada. Els nostres protagonistes coincideixen plenament en el fet que “el pàdel és l’esport més inclusiu que existeix”.

Àlex Oses va néixer amb el que es coneix com a ‘mà zamba’, és a dir, una deformitat que afecta a tots els teixits del costat del radi (costat del polze) de l'avantbraç i de la mà. Actualment als seus 17 anys, recorda nítidament com fa 7 anys va anar a veure al TPI (Tarragona Pàdel Indoor) un partit de pàdel del seu pare: “Recordo que després de veure’l jugar, vaig agafar una pala i una bola i vaig començar a jugar contra la paret. El pàdel em va enganxar de tal manera que un mes després els vaig demanar als meus pares que volia entrenar a pàdel, i al cap de cinc mesos vaig jugar el meu primer partit”.

A l’Àlex el pàdel li ha brindat grans moments, personals i professionals i que guarda amb bon regust de boca a la seva memòria. “Vaig començar entrenant amb Luis Ferrini, va ser clau per a mi, ell sempre em repetia que tot i tenir la mà zamba, res m’aturaria en aconseguir els meus objectius esportius”, comenta. I així va ser com l’any 2019, l’equip del TPI ‘C’ va aconseguir amb Carlos Cid com a capità, i amb l’Àlex com a jugador, l’ascens a 4ª categoria de la Lliga Catalana: “Va ser un moment de Champions per mi, i em va tornar a demostrar que el pàdel és l’esport més inclusiu que hi ha”.

Del mateix parer és Félix Guadalajara, practicant fins fa 6 anys de bàsquet en cadira de rodes i de handbike. Precisament va ser l’any 2015 quan aquest soci del canal Olímpic de Castelldefels va estrenar-se en el pàdel amb cadira de rodes. “Havia anat a entrenar amb el meu amic Isaac, havien posat unes pistes de pàdel i un entrenador ens va dir si volíem jugar. M’hi vaig enganxar al moment. Fins llavors només havia practicat esports com el frontó i l’esquaix. A més, vaig tenir l’oportunitat al cap de poc temps de conèixer a la Mònica i a la Susana, i vaig introduir-me més a fons en el pàdel amb cadira de rodes”, sentencia el Félix.

Actualment el Félix entrena a Corbera, la seva ciutat residencial, des d’on certifica que “per a mi el pàdel és superinclusiu, ja que pots jugar-hi tant amb persones que van amb cadira com amb les que no. És un esport fàcil de jugar, i en què la part social i els famosos postpartits ajuden molt a viure’l”.

“Lluitarem perquè el pàdel en cadira sigui visible i perquè el pàdel femení en cadira català pugui tenir modalitat pròpia”

El pàdel va ser el causant que, després d’una clàssica ‘patxanga’ entre amics, aquests fessin veure la llum al Club Pàdel Esportiu de Catalunya 2017. Dins aquest grup hi estaven la Susana Rodríguez i la Mònica Ridao, que actualment formen una parella gairebé imbatible en el nostre esport. “Cada cop som més jugadors i a poc a poc anem creixent. Les persones que tenen alguna discapacitat física van descobrint el pàdel en cadira i veuen que, a banda dels clàssics esports en cadira que tots coneixem, el pàdel és un esport amb molts avantatges i beneficis tant físics com socials per a nosaltres” i afegeixen plenes d’entusiasme que “fem partits d’exhibició, participem en tornejos amb persones sense discapacitat, tenim la modalitat de pàdel inclusiu que ens permet jugar amb persones sense discapacitat, fem esdeveniments i ens mantenim actius arreu per tal de difondre tot el possible el pàdel en cadira de rodes per poder seguir creixent”.

La Susana i la Mònica són dues lluitadores nates i reivindiquen que “actualment, només som dues jugadores femenines de pàdel en cadira a Catalunya i és una part que estem intentant reforçar molt des del Club Esportiu de Pàdel Adaptat Catalunya. Hem de continuar lluitant perquè el pàdel en cadira sigui visible i aconseguir que les dones també s’animin a provar-lo i el pàdel femení en cadira català pugui tenir modalitat pròpia”.

Casualitats de la vida, l’any 2014 en Carles Martí va anar a veure al club Slam de Collbató un partit d’exhibició de pàdel en cadira de rodes. Els seus ulls van quedar bocabadats en veure-ho i en un tres i no res va començar a practicar-lo. “No havia jugat mai a pàdel, com a molt ping-pong i pales de la platja”. En Carles entrena en diferents clubs, i també participa en activitats de social pàdel. “El pàdel és molt inclusiu, jo al maleter del meu cotxe porto la cadira i em poso a jugar amb amics de tota mena. Només cal que ells s’adaptin a mi amb la normativa del pàdel adaptat”. Quatre exemples que demostren que quan existeix motivació i ganes, res pot aturar-te en el món del pàdel.