ENTREVISTA A SERGIO GARROTE, DOBLE MEDALLISTA ALS JOCS PARALÍMPICS DE TÒQUIO 2020 I CAMPIÓ D’ESPANYA DE HANDBIKE

Sergio Garrote va ser un dels noms propis dels Jocs Paralímpics de Tòquio 2020. El handbiker de Viladecans es va convertir en doble medallista al guanyar l’or en la prova de contrarellotge i el bronze en la carrera de ruta. A banda, Garrote ha estat campió d’Espanya en contrarellotge, ruta i relleus per equips els darrers set anys de forma consecutiva. Ara, digerint encara l’èxit dels Jocs i amb el Campionat del Món a l’horitzó, se segueix preparant per futurs reptes. 

No sé si esperaves els resultats obtinguts, però què se sent al ser campió olímpic? En què penses quan veus l’or penjat al teu coll?

És molt gratificant després de tot l’esforç que fas durant els 4+1 anys que ha estat el cicle paralímpic dels Jocs de Tòquio. Hi ha hagut la pandèmia pel mig i molt de treball complex, sobretot aquest darrer any. Ha estat increïble poder guanyar dues medalles en uns Jocs totalment atípics que passaran a la història per ser els primers post pandèmia.

Com han estat aquests Jocs des de dintre?

Suposo que molt diferent del que viuen habitualment els atletes. Sobretot pel que fa al ciclisme, ja que no estàvem dintre de la vila olímpica. Nosaltres ens trobàvem apartats, molt a prop del Mont Fuji, en un districte a unes tres hores de distància de l’aeroport de Tòquio. Va ser una mica més complicat que estar a la vila perquè teníem unes restriccions molt dures pel fet que estàvem a una part del Japó molt tradicional i totalment diferent de la ciutat.

Potser encara fa més il·lusió després de tot?

Doncs sí, va ser un somni. Qualsevol esportista que surti dels esports més populars té la més gran de les visibilitats en uns Jocs. A més, poder arribar al teu objectiu després d’una feina de tants anys i en les circumstàncies actuals és increïble. Després del naixement de la meva filla és dels moments més especials i emocionants de la meva vida, sense cap mena de dubte.

L’èxit dels Jocs ha canviat la teva vida?

Sobretot pel que fa a la divulgació del meu esport, principalment aquí, a prop de Barcelona. A la meva localitat la gent ja em coneixia, perquè faig els entrenaments per la zona. Els veïns han viscut els meus entrenaments, les meves anades i tornades de la ciutat… i quan et veuen als Jocs i ho fas bé la gent s’ho sent seu, especialment a Viladecans, però també a la resta de Catalunya i fins i tot de l’Estat.

Centrant-nos més en la teva vida, amb només 21 anys un accident laboral et va deixar en cadira de rodes. Com és el procés des de l’accident fins a proclamar-te campió olímpic?

És una mica complex, et quedes perdut, per dir-ho d’alguna manera. Has de passar el dol de l’accident i el canvi de vida. En un principi vaig començar a fer estudis (de medicina i criminologia) i pensava que aquest era l’àmbit en què em desenvoluparia amb més facilitat. Pel que fa a l’esport, tampoc en trobava un que m’agradés o complís les meves expectatives fins que vaig descobrir la handbike i em vaig retrobar amb el ciclisme. Vaig començar com ho fa tothom: perquè t’agrada, però principalment ho fas per retornar a uns hàbits de vida saludables. La competició arriba de mica en mica i amb la primera em vaig adonar que havia nascut per fer això.

Com va ser l’adaptació a la handbike?

Va ser difícil. La bicicleta és un esport molt dur i sabia que amb els braços ho seria més. El començament va ser complicat i la handbike és molt més exigent que la bicicleta tradicional. El concepte de la handbike és el d’una bicicleta normal i corrent, tot prové del ciclisme convencional amb la particularitat que s’impulsa amb els braços. També tenim el mateix reglament de la Unió Ciclista Internacional.

Quins reptes futurs tens en ment?

Ara mateix penso en l’any vinent. Com a objectiu principal d’aquest pròxim 2022 tinc el campionat del món, que és on et retrobes amb els rivals olímpics i tornes a lluitar pels podis internacionals. I per què no pensar en una nova victòria? També començo a pensar en els Jocs del 2024, que els tenim ben a prop. París, que és a tocar de Barcelona, fa especial il·lusió.