ENTREVISTA A DAVID MACIÀ, ÚNIC TÈCNIC CATALÀ D’ESCALADA ALS JOCS OLÍMPICS DE TÒQUIO

L’any del centenari de la Federació d’Entitats Excursionistes de Catalunya és també el del debut de l’escalada esportiva als jocs olímpics. L’entrenador de l’únic escalador espanyol que hi participa, l’extremeny Alberto Ginés, guanyador de la medalla d'or, és el català David Macià. Membre del Centre de Tecnificació d’Escalada Esportiva de Catalunya, el prestigiós entrenador té una àmplia visió de l’escalada esportiva des dels orígens d’aquest esport a Catalunya els anys vuitanta.

Vas viure el naixement de l’escalada esportiva a Catalunya. Com recordes aquella època?

En tinc molts bons records. Recordo les primeres competicions, com la Barnaroca a Barcelona. Recordo també l’ambient que es va generar al voltant del totxo del MacCana i la convenció que van organitzar els de Sant Benet, on van venir els francesos. El suís Martin Scheel, que va plantar la tenda al peu del MacCana, va aconseguir la primera ascensió del Vuelo a ciegas (8b) l’any 1985. Jo, quan passava per allà, deia: “Ostres, aquest tio està provant la via!”. Recordo l’època del Prisionero (8b+), també a Montserrat, del Josep Batlle (el Rubio), del Salva González, etc. A més, van ser els anys del Màster Internacional de Montblanc – la Riba, on anàvem a veure tots els estrangers com Ron Kauk, Stefan Glowacz o Patrick Edlinger. Va ser una època molt maca, en què es van desenvolupar grans escoles d’escalada com Montserrat, Siurana, la Riba o la Mussara.

Vas participar en aquelles primeres competicions?

Sí, però primer vaig competir en atletisme amb el Futbol Club Barcelona i també en natació. Després, quan va sorgir l’escalada esportiva de competició a la segona meitat dels anys 80, la vaig provar. Recordo la competició de Bombers al Palau d’Esports de Barcelona (1989), les Vila-Indoor de Vilafranca o la prova de les Corts el 1991. Vaig participar en competicions estatals com la de la Corunya i Oviedo i fins i tot un any vaig guanyar la copa catalana. Vaig estar competint fins al 2014 a Andorra, en la categoria absoluta i en veterans.

Què suposa per a tu haver entrenat escaladors de la talla de Ramon Julián o Edu Marín?

Suposa un abans i un després en la meva trajectòria com a entrenador. Vaig aprendre moltes coses, amb ells i amb altres grans escaladors que he entrenat com la meva cunyada Berta Martín, el Víctor Esteller o el Gerard Rull. Fer pujar escaladors joves, que no coneixia ningú, fer-los campions i intentar inculcar-los valors que els servissin per a tota la vida va ser una experiència increïble.

“De cara a París 2024, hem d’aconseguir infraestructures adequades i detectar els joves que poden despuntar”

Quan vas començar a dedicar-te professionalment a l’esport?

En començar la carrera d’Educació Física. Ara bé, als 15 anys ja entrenava gent en atletisme. Al meu poble, Torrelles de Llobregat, posava cartells a les botigues per anunciar classes d’atletisme i entrenava els joves per a les curses escolars. Primer van ser atletes, després ciclistes i, per últim, escaladors. Entre 1991 i 1996 compaginava ciclistes i escaladors i finalment m’he dedicat exclusivament a l’entrenament d’escalada.

Després d’un any i escaig en el càrrec, què suposa per a tu ser el seleccionador estatal d’escalada esportiva?

Des del gener del 2019 hi he estat a mitja jornada i des del setembre a jornada completa, gràcies a una excedència del Departament d’Ensenyament. Ha estat com si fes un màster en alt rendiment esportiu de competició. He vist gairebé totes les competicions internacionals i la classificació per als jocs olímpics. També m’ha anat molt bé poder focalitzar els recursos allà on jo creia que era important. Ens falten moltes instal·lacions, sobretot de dificultat i de velocitat. En bloc no estem tan malament. Per treballar l’alt rendiment cal una instal·lació pròpia on no hi hagi clients interferint. És com si un nedador es trobés en una piscina sense cap carrer per a ell i hagués de preparar uns jocs olímpics esquivant la gent. Així és com estem ara. Esperem que la perspectiva canviï aviat.

Com valores la classificació d’Alberto Ginés per als jocs olímpics?

La valoro amb una gran satisfacció perquè ha estat la culminació d’un procés duríssim de tres anys amb l’Alberto i els seus pares. La família no s’ho acabava de creure, però jo veia que el noi tenia opcions i vaig reforçar el bloc i la velocitat, que no els tenia tan forts com la dificultat. Només vint escaladors de tot el món podien entrar als jocs olímpics i ell n’ha estat un. Vista la falta de recursos i instal·lacions que tenim i vista la complexa combinació de les tres modalitats d’escalada, ha estat un èxit enorme.

Després dels jocs olímpics, quin pla de treball et planteges amb la selecció?

Per als jocs olímpics del 2024 i sobretot del 2028 espero tenir temps per treballar un bon projecte olímpic. Hem d’aconseguir infraestructures adequades i detectar els joves que poden despuntar. Per això soc seleccionador juvenil, a part d’absolut. Aquest gran projecte necessitarà personal que s’hi afegeixi. Ara estem treballant molt bé amb l’equip del CAR de Sant Cugat. També hem creat la selecció espanyola de velocitat i hem donat molta rellevància a l’assistència, el control i la formació per part d’un equip de fisioterapeutes a les diferents seleccions espanyoles. Si hi afegim més instal·lacions específiques d’alt rendiment i ampliem la base de competidors i competidores, podrem afrontar propers jocs olímpics amb més opcions. El que és clar és que consolidar l’escalada de competició al nostre país implica molta gent. Tots (patrocinadors, federacions, àrbitres, equipadors, entrenadors, competidors) hem de fer-hi aportacions positives. L’escalada ja és popular i ho serà molt més amb els Jocs Olímpics. Estic convençut que Tòquio 2020 serà un punt d’inflexió per a l’escalada a Catalunya