ESPORT FEMENÍ

Una esportista i cinc presidentes de federacions reflexionen sobre la igualtat de la dona en l’esport

“A la meva mare i les seves companyes els deien que com eren tant poques no tenia mèrit que fessin medalles”, explica la Marina Ojeda, una jove esportista de 20 anys que practica esgrima des que en tenia vuit. Segueix les passes de la seva mare, que ja va ser tiradora, i s’ha especialitzat en floret. Al seu club, la Sala d’Armes de Montjuïc hi ha moltes dones, però reconeix que en altres entitats només tenen nois. Com passa a molts altres esports. Hi ha moltes assignatures pendents en el camí: pel que fa a visibilitat, per exemple. “En competició, sovint els entrenadors donen suport als nois, mentre que les noies quedem apartades al pavelló. No ens veu ni el públic! Això et fa sentir exclosa”, relata. I també cal avançar en l’educació de la societat. “M’he trobat amb persones de pensament antiquat”, assegura.

Només cinc presidentes

Ser dona. Esportista. Practicar un esport minoritari. Tres qüestions que combinades poden resultar, com a mínim, un handicap de sortida. També ho pot ser per a les dirigents esportives, que encara són poques. La ILP presentada per les federacions esportives i la UFEC garanteix per llei la promoció, a través de polítiques públiques, de les condicions que afavoreixin la igualtat de la dona en l’esport i la seva incorporació a la pràctica i direcció esportiva en tots els àmbits (art. 3g). “Sempre que hi ha una dona pel mig farà el possible perquè hi hagi més protagonisme de la dona en algun moment”, reflexiona la Marina, una de les protagonistes de l’espot de la ILP que s’ha estrenat aquesta setmana.

Actualment, les presidentes al capdavant d’una federació esportiva es poden comptar amb els dits d’una mà. Són dones que fa anys que treballen en projectes esportius i són molt respectades en el sector. Marina Gómez, Maribel Zamora, Lucía López, Francina Guardiola i Kira Menén són les responsables de les federacions Acell (discapacitats intel·lectuals), Vòlei, Agility, Triatló i Korfbal. Visibilitat, participació i equitat. Són qüestions que els hem posat sobre la taula.

Suspens en visibilitat

“Hem guanyat una mica de visibilitat amb triomfs esportius com l’hoquei herba o el futbol”, diu Marina Gómez. Tot i això, les dades són encara minses: la quota de pantalla de l’esport femení en els telenotícies és d’un 3,48%, les declaracions de protagonistes, d’un 11%; i l’aparició en una portada, un 1%. Són dades d’un estudi recent de la Fosbury sobre les notícies a la televisió catalana. “Si les polítiques d’igualtat s’han aplicat a les empreses, també s’haurien d’aplicar als mitjans”, afegeix.

Les cinc creuen que s’ha avançat, però que encara queda molta feina a fer. Maribel Zamora afirma que “quan es parla d’esport femení als mitjans, l’espai és més petit, davant el mateix resultat esportiu o de la mateixa carrera esportiva, davant els mateixos mèrits, encara hi ha diferència en la comunicació”. També coincideixen en el discurs reivindicatiu Francina i Kira. “Hi ha dones molt bones i no se’n parla”, reclama la presidenta de triatló. “Els mitjans haurien de prendre més consciència”, rebla la responsable de korfbal.

Cap obstacle per ser dona dirigent

En el cas de l’accés a llocs directius, totes cinc destaquen que no s’han sentit discriminades a l’hora d’accedir a la presidència de la seva entitat. Si mirem les composicions de juntes no només de federacions sinó també de clubs a casa nostra, les dades tornen a mostrar la crua realitat: només hi ha un 19,5% de dones als consells directius de les federacions i un 23% en els de clubs, segons les darreres dades publicades per l’Observatori Català de l’Esport (2016). “M’he sentit sempre ben acceptada, la meva veu és escoltada igual que la dels meus companys. La nostra junta directiva és gairebé paritària”, explica Gómez. Maribel Zamora tampoc ha trobat obstacles: “El que no hi ha són facilitats per ser dirigent. És una hipoteca de temps personal i familiar”. Francina tampoc ha trobat mai cap problema per ser dona, fa 27 anys a la seva federació, però sí que reconeix que en d’altres esports sí que n’hi ha. Menén riu i comenta que “porto més temps de la meva vida vestida de xandall que de carrer”.

L’experiència d’aquestes dones dirigents les porta a coincidir en el tema de les quotes. “Crec que ha d’haver-hi meritocràcia per tots iguals. Tot i que fins que no puguem eliminar les polítiques d’igualtat, s’han de mantenir”, assegura la presidenta d’ACELL. “Qui val, s’ho val. La mateixa dona s’ha d’empènyer a fer coses”, diu Francina. “Hi ha certa comoditat i no et vols posar davant. Ens falta una mica d’iniciativa perquè al final podem fer el mateix que tothom. No hem d’esperar que ens ho donin”, rebla.

On sí que destaquen els desequilibris és en la bretxa salarial, no només en general a la societat, sinó sobretot en el món de l’esport. Actualment, les dones cobren un 13% menys que els homes en els mateixos llocs professionals. “L’equiparació salarial està lluny de ser una realitat”, sentencia Lucía López.

Poques dones a l’elit

Si fem una ullada a la participació de dones en l’esport d’elit, les distàncies segueixen essent grans, tot i que es van escurçant. A casa nostra, hi ha 218 homes i 171 dones com a esportistes d’alt nivell, segons l’Observatori Català de l’Esport. Als darrers Jocs Olímpics de Rio (2016), van participar un total de 43 catalanes i es van endur un botí de tres metalls (or, plata i bronze). Les atletes paralímpiques a Brasil van aconseguir el doble de podis. “Ara les nenes tenen més miralls en què reflectir-se”, comenta Gómez. La dirigent del vòlei català creu que si “hi ha més èxits, és gràcies al propi esforç de les dones. Hem avançat, però ha estat més per la pròpia evolució de la societat que no pas perquè s’hagin fet polítiques o normatives concretes”.

Limitacions d’accés en l’esport federat

Les dirigents també aixequen la seva veu en una mirada femenina al món de l’esport federat. Si ens fixen el vòlei, tot i que no és un esport femení, trobem que les dones estan molt ben posicionades en la seva pràctica (amb un percentatge de 80-20 en llicències). “Les característiques del vòlei com a esport afavoreixen la participació de les nenes perquè no és un esport de contacte i les condicions físiques són assumibles”, comenta Maribel. En triatló també cada vegada hi ha més dones.

Kirar Ménén destaca que en l’esport federat “no hi ha prou dones practicant esport en les mateixes condicions a nivell de fitxes, prestacions i possibilitats en l’accés, està més limitat en l’esport federat. En l’activitat física cada vegada és tan accessible com els homes, basta que vulguin o trobin el temps per fer-ho.”

L’esport no té gènere

Encara avui les dones fan menys pràctica esportiva que els homes. En edat escolar, quatre de cada deu nenes fan esport, mentre que la dada en nois és del 58,2%. “La presència en alta competició ha estat molt positiva per canviar el rol social de la dona. Però el pas que manca és la competició mixta. En esports com escacs, per exemple, encara es competeix separadament. Cultivar la competició mixta és la millor equiparació possible”, explica Lucía.

Per aconseguir l’equitat en la pràctica esportiva, Marina Gómez proposa un millor “equilibri de formació entre nens i nenes de l’equip i que la separació per sexe no fos tan aviat. La canalla que creixeria competint i cooperant en igualtat de gènere respecte a les nenes”. “Després no hi hauria tanta comparació i competició respecte a l’altre gènere. Amb més polítiques de cooperació podríem millorar”, afegeix.

“No hi ha esports d’homes o dones. És un error de plantejament. És esport.”, diu Maribel. Lucía López assegura que “culturalment pensem que l’home ha de competir separat perquè té més força, però si competíssim junts aquesta visió es trencaria. I no només en la competició sinó que també hauríem de competir junts els nens i nenes petits, en edat escolar, per cultivar aquesta concepció equitativa”. El Korfbal és una excepció en tot plegat: “Normalment troben curiós el fet que sigui mixt”, rebla Kira.