ENTREVISTA

L’esquiador catalá de Malla (Barcelona) de La Molina Club d’Esports (LMCE-FCEH), de 25 anys, és especialista en eslàlom, està dins el top 100 del rànquing mundial FIS. Es va estrenar en els seus primers Jocs Olímpics a PyeongChang’18 i ha participat ja en tres Campionats del Món FIS.

Com vas començar en l’esquí?
Com la gran majoria d’esportistes. Amb només tres anys els meus pares em pujaven a esquiar amb mon germà. Un d’aquests caps de setmana, un club va veure esquiar al meu germà, quan tenia 7 anys. Li van veure maneres, li van dir que podia ser esquiador. Van entrar al club i, quan vaig tenir l’edat mínima per apuntar-m’hi, vaig fer-me del club.

Vas competir des de ben petit?
Sobretot moltes hores d’entrenaments. A les primeres competicions va anar bé. M’hi vaig enganxar. A les primeres carreres ja guanyava. Això de petit, és com una llaminadura. En volies cada dia!

I has arribat fins a uns Jocs Olímpics...
Sí. El camí ha estat llarg. És de les coses que em fan estimar aquest esport: és molt sacrificat però quan tens recompenses, que no hi ha gaires, són molt satisfactòries.

Ser un dels millors esquiadors catalans i espanyol és un pes molt gran?
Sí, perquè veus que tots els joves, la gent, l’entorn parla de tu dient “aquest nano apunta maneres, és bo, fa bons resultats...” Al final, soc un esquiador, treballador, i la gent em coneix per això. Aquesta percepció és la que em guardo per a mi.

La gent realment sap quanta feina hi ha darrere d’una participació en uns Jocs Olímpics?
No et podria ni calcular les hores que hi ha darrere qualsevol esquiador d’elit. Però en son moltes. Tant a pistes com en sec, al gimnàs, així com externes, amb els psicòlegs... La gent no és conscient de la feina que hi ha al darrere. No és només baixar una pista el més ràpid possible.

Quines són, a grans trets, les característiques que ha de tenir un bon esquiador?
Ha de ser ambiciós, sobretot, treballar molt i tindre un mètode. No tot és talent. El talent s’ha de treballar. Una persona amb talent es pot quedar estancada però una persona treballadora pot arribar. Així que el importa és dedicació i il·lusió.

En el teu cas, has fet una transició cap a l’eslàlom, deixant de banda el gegant. Per què?
Les meves condicions físiques són per disciplines de velocitat però m’he sentit més còmode en les disciplines d’eslàlom, no sé si perquè el pas per corba és molt explosiu i m’agrada. I, a part, ser alt és un factor que influeix bastant. Al final és el que se’m dona bé.

A aquestes velocitats que arribeu a anar, alguna vegada t’has parat a pensar que us podeu matar?
En la meva disciplina no arribes a aquestes velocitats. Però sí que ets conscient que aquest és un esport de risc i penses que et pots fer mal a la mínima, et pot passar qualsevol cosa.

On és el sostre de Quim Salarich?
No t’ho puc dir. I crec que això és bo perquè vol dir que no el veig. Seguiré treballant per veure fins on arribo!

Per últim, com va ser l’experiència olímpica?
Curta. Intensa però curta. No vaig poder estar gaires dies abans perquè tenia una competició de la Copa d’Europa. Tot i així, va ser molt divertit i és una experiència que espero que em serveixi, si tinc l’oportunitat, per a Tòquio 2020, on ja tindré l’experiència i la madures de saber afrontar competicions d’aquestes característiques.