ENTREVISTA A DAVID CATALAN, ÀRBITRE CATALÀ DE TIR AMB ARC ALS JOCS OLÍMPICS DE TÒQUIO 2020

David Catalan, àrbitre olímpic, va començar en el món del tir amb arc fa més de 30 anys, quan era a la universitat. En qüestió d’un mes d’iniciar-se es va federar i al cap d’un any ja era campió de Catalunya. Es va convertir en el primer campió d’Espanya universitari després de guanyar un campió olímpic només vuit mesos després que aquest es pengés l’or. Ha estat dins de la junta de l’equip d’Arc Montjuïc i actualment és el vicepresident de la Federació Catalana de Tir amb Arc (FCTA). Aquest estiu ha viatjat fins a Tòquio per convertir-se en àrbitre olímpic.

Com vas entrar al món de l’arbitratge?

L’any 93 vaig quedar campió d’Espanya universitari i al 94, quan havia de revalidar el títol, va haver-hi un error flagrant dels àrbitres: li van admetre les fletxes llençades fora de la seva diana al meu contrincant. En aquell moment vaig decidir que volia demostrar que es podia ser molt bon arquer i molt bon àrbitre a la vegada. Aquest any ha estat molt complert. En total faré cinc grans arbitratges: Nimes, Antalya, Lausana, Tòquio i el campionat del món als Estats Units.

Com ha estat l’experiència dels Jocs Olímpics?

Ens hem hagut d’adaptar completament a una nova circumstància. No s’ha perdut l’essència de Barcelona 92 – que són els únics JJOO amb què puc comparar-ho – però tot ha estat molt més digitalitzat i sense públic. La gent d’allà ha treballat molt perquè fossin possibles, prenien nota de cada problema i tot l’engranatge funcionava. Se’m va fer estrany el fet que jo només podia anar de la meva habitació de l’hotel al camp de tir i viceversa. Havies de sopar sol a l’habitació i només et podies relacionar amb el teu grup bombolla de jutges. Però poder ser a uns JJOO ho compensa.

El tir amb arc és un esport on és fàcil garantir una distància de seguretat. Això us ha jugat a favor?

El nostre esport és molt segur. Des de les autoritats del país, quan parlaven de la pràctica de l’esport, no se’ns tenia en compte. En el tir amb arc cadascú està dins de la seva parcel·la, té una diana per ell mateix, i per reglament només tu pots tocar el teu material. El problema és que com que no movem diners no hem estat escoltats.

I als Jocs Olímpics?

Tant de bo tot aquí estigués organitzat com a Tòquio. Un reglament sanitari que s’adaptés a totes les modalitats esportives i a les seves restriccions. Potser la soledat era un hàndicap, però van pensar en el millor per a tots i cadascun dels esports perquè poguéssim competir.

T’ha calgut gaire preparació prèvia després de l’aturada per la pandèmia?

Cada competició requereix sempre una preparació física i mental. Físicament, la preparació de Tòquio s’ha fet preveient que allà faria molta calor – que de vegades pot jugar males passades – mentre que en l’àmbit més mental és assumir que no hi ha opció a relacionar-se amb gent aliena, ni de fer turisme. Calia mentalitzar-se que estaries moltes hores al camp de tir amb la mascareta i moltes més tu sol a l’hotel. Després òbviament també hi ha la formació contínua sobre els canvis de reglament que pugui fer el nostre esport.

Què li falta al tir amb arc català per estar al capdavant?

Sempre hem tingut arquers molt bons però és cert que últimament han tingut menys presencia. L’Èlia Canales hauria d’haver anat a Tòquio pels seus resultats però des de la federació espanyola es va decidir optar per una altra esportista aferrant-se a unes normatives. I pel que fa a infraestructures, a altres comunitats autònomes com pot ser Madrid, tenen centres d’alt rendiment i de tecnificació que a Catalunya no tenim. Estem en un clar desavantatge.