Somrient i positiva. Astrid Fina (Barcelona, 1983) ens ha visitat a la UFEC després de l’èxit que ha significat el bronze en snowboard cross als jocs paralímpics d’hivern del passat mes de març a PyeongChang (Corea del Sud). Medalla en mà, ens explica les seves sensacions i els nous reptes esportius que han d’arribar. Parla amb calma, sense deixar-se cap detall. Li brillen els ulls. Ara gaudeix d’un merescut mes de vacances per assimilar tot el que ha fet. Transmet optimisme per tots costats. D’ençà que arriba, ens contagia el seu entusiasme i durant l’entrevista ha reivindicat la feina i el sacrifici que hi ha darrere la seva medalla.

Ja has baixat a la realitat després de l’èxit paralímpic?
Estic baixant (riu). Com després dels jocs vaig seguir entrenant, ara fa tot just una setmana que estic assumint tot, fent entrevistes i dient què fort tot el que ha vingut darrere de tot això.

Quantes vegades has vist les imatges de la baixada en la qual guanyes la medalla?
Moltes! És que és emocionant. Al final em llenço a terra perquè em tremolaven tant les cames que tenia por de fer un mal moviment i caure de morros.

Com recordes aquell moment?
Recordo que vaig saber controlar els nervis i normalment no em passa això. Havia fet molta feina amb la psicòloga esportiva i en tot moment els vaig controlar. Em vaig sorprendre de mi mateixa perquè normalment quan competeixo estic tan nerviosa que només penso a arribar a baix. El meu objectiu era sortir la primera perquè psicològicament em costa avançar i no veig mai el forat. Després intentar no anar molt de pressa per no caure i tancar quan s’apropava. Ho vaig aconseguir.

El moment abanderada...
De broma els de Madrid em diuen ‘la nostra catalana orgullosa...’ (riu). Fora bromes, quan m’ho van dir, vaig al·lucinar perquè, és clar, eren els meus segons Jocs. Com en Jon Santacana ja havia estat abanderat, potser em tocava a mi, però ni ho havia pensat. Em va agradar molt. Esportivament és un gran moment i em va encantar. Vaig arribar al seient i vaig pensar ‘vull tornar a passar’, va ser tot molt ràpid. Va ser molt bonic.

Hi havia pressió mediàtica...
Sí, el dia abans no feia cap entrevista. La pressió mediàtica em creava ansietat perquè tothom pregunta: bé, i què esperes? Vols la medalla? Quin resultat faràs? Jo m’ho volia prendre com una competició normal. A la copa del món no ens ve a veure ningú, és la soledat. I, és clar, veure totes les càmeres, la graderia plena, els monitors de televisió gegants, tothom enviant-te whatsapps per animar-te... Uf! Vaig desconnectar el mòbil i vaig pensar ‘avui no hi soc, i així em concentro’. 

"Estic contenta per la medalla perquè era el meu somni, però encara tinc moltes coses a treballar."

En fred, quin balanç en fas dels Jocs?
Tinc un regust agredolç perquè una competició sí que em va anar bé, però l’altra no. A banked slalom vaig quedar sisena perquè psicològicament em va afectar que el circuit estigués congelat. La nit anterior va ploure molt i es va congelar. Quan estàvem fent el reconeixement del circuit veia la neu transparent. Estic acostumada a Baqueira Beret, on la neu és tota pols, i no ho vaig saber assimilar i adaptar-me al circuit. Estic contenta per la medalla perquè era el meu somni, però encara tinc moltes coses a treballar.

Després de ser sisena a Sotxi, n’esperaves molt dels Jocs de Corea, oi? Ja deies que volies estar al podi, ho tenies al cap.
Sí. De les cinc primeres hi ha l’holandesa, que no hi ha qui l’agafi. Ja era pro de snowboard abans que li tallessin la cama i ens porta molta diferència. Però les altres quatre estem allà enganxades. Sabia que hi ha possibilitats tot i que era molt difícil. Has de lluitar fins a les mil·lèsimes.

On guardes la medalla i el diploma de PyeongChang?
Encara no he tingut temps de guardar-ho! Just he agafat un pis a Baqueira Beret i haig de fer el trasllat, així que no he decidit on ho posaré.

Ara tens el llistó més alt que abans. El pròxim repte?
Sí (riu). Ara tinc més pressió. El proper repte són els mundials de l’any vinent, tot i que encara no se sap el lloc ni les dates. M’agradaria fer un altre cicle paralímpic, però com són quatre anys més i ha estat molt dur, m’atabalo una mica. Així que he decidit d’anar d’any en any... ara s’espera medalla de mi.

Amb 34 anys, com et planteges l’esport d’alt rendiment? És dur...
Sí, però penso que encara em queda molt perquè l’atleta que va quedar primera té 45 anys. És duríssim, estàs lluny de tothom i entrenes vuit hores diàries. Quan m’aixeco per anar a entrenar i em diuen ‘bon dia’, ja ploro de fatiga.

Com et prepares per a les competicions? Quantes hores entrenes?
Quan comencem temporada, després de la primera competició indoor a Holanda, comencem a la Vall d’Aran fent unes cinc hores a pista i tres al gimnàs, de dilluns a dissabte. Quan s’apropa una competició, entrenes menys hores per no arribar amb fatiga. Els diumenges només vols morir (riu). Vull descansar!

"A part de competir amb una altra persona, ho fas amb tu mateixa perquè l’ansietat i els nervis no et deixen fer-ho com realment saps."

Abans deies que vas saber controlar els nervis. Per preparar els Jocs vas treballar molt amb una psicòloga esportiva per aprendre a controlar l’ansietat per la competició. Quin paper juga la fortalesa psicològica en un esportista paralímpic?
Sí. No només és la part física, sinó també la psicològica. En el meu cas, passava ansietat. Fins i tot en la meva primera competició vaig patir un atac abans de sortir. Em posava tan rígida, que no tenia flexibilitat al cos per absorbir els salts i queia. A part de competir amb una altra persona, ho fas amb tu mateixa perquè l’ansietat i els nervis no et deixen fer-ho com realment saps.

"L’snowboard adaptat és tant nou, que hi ha pocs recursos perquè la gent s’iniciï, que és el que fa falta."

Amb els èxits esportius, tindràs més recursos econòmics per viure de l’esport o és complicat?
Ara, amb una medalla, sí que tinc més recursos. L’any passat vaig entrar al pla ADOP per haver quedat quarta, i aquest any m’ho pugen. És una tranquil·litat perquè amb això també es faran veure més els espònsors i aposten, ja no només per mi, sinó per aquest esport: l’snowboard adaptat. És tant nou, que hi ha pocs recursos perquè la gent s’iniciï, que és el que fa falta.

Ets la pionera...
Sí, perquè vaig començar i just es va fer olímpic, ara he fet medalla. És una manera de fer visible aquest esport. I tinc més responsabilitat.

"La discapacitat només està al cap. No em molesta parlar-ne i que la gent es fixi en mi per motivar-se."

L’esport t’ha donat una nova vida... Què és el més important que has après d’ençà que vas fer aquell ‘clic’ d’acceptar que tenies una cama hidràulica i en Kiko Caballero et va convidar a Baqueira Beret el 2011?
El més important és adonar-te que la discapacitat només està al cap. Si l’acceptes, ni te n’adones. Jo m’aixeco al matí i em poso la pròtesi com qui es posa les sabatilles. Si no és que m’he fet mal entrenant, no me n’adono. Es pot fer vida normal. Quan em van dir que havia de prendre aquesta decisió, com no coneixia ningú, t’imagines estar arrossegant-te per terra. Massa ‘pelis’ havia vist! (riu). Després veus que pots fer vida normal, i necessites que et facin un cop per darrere per espavilar.

Ets un exemple de superació. Et molesta haver de parlar sempre de la teva discapacitat?
No em molesta, em sembla que la pesada sóc jo! Per sort no li explico a la mateixa gent cada vegada. És una manera d’ajudar els altres. Trobo normal que la gent es fixi en mi per motivar-se.

I a més ets molt tossuda, com diu la teva mare...
Sí, molt! (riu).

Ella té un paper important en la teva vida com a esportista...
Sí, perquè m’he criat només amb la meva mare i el meu germà i ens ha tirat endavant. Quan vaig tenir l’accident, es va asseure al costat del meu llit, i no es va separar de mi. No marxava ni de l’UCI. Sempre ha estat al meu costat, i que estigui a les competicions amb mi és un gran suport. Faci el que faci tindré la seva abraçada. És una tranquil·litat per mi 

Què t’ha dit després d’aconseguir la medalla?
Està molt orgullosa. L’altre dia em van parar pel barri per fer-se una foto amb mi, i ella estava contenta. Però sí que és veritat que ella també pateix molt per mi.

Et veiem radiant i molt contenta!
Sí. Estic molt contenta d’aquest resultat. Hi ha molta feina darrere i molt sacrifici. Fins a l’any passat que no vaig entrar al pla ADO i ara Liberty Seguros, que també em dona suport amb diners, no tenia cap ingrés. En aquell moment tenia una hipoteca, i estava allà i no tenia ingressos. Vaig haver de tornar a casa de la meva mare, llogar el pis... Són coses que hi ha darrera que no es veuen, però hi ha molts sacrificis en cinc anys per arribar als objectius. Estic eufòrica.

Ara ens faltarien uns Jocs a casa!
Sí, m’encantaria. Tant a Rússia com a Corea ha estat estrany perquè no eren Jocs de neu. Era tot artificial i s’ha celebrat al mes de març. A Sotxi va nevar, però hi havia massa temperatura. A Corea, era a una muntanya sagrada, on van talar arbres, i hi havia dues pistes per competir. Després treien l’estació, i ja t’has carregat mitja muntanya. Aquí tenim moltes estacions i ho tenim tot preparat. També entenc que al final és una qüestió econòmica i comercial i no deixa de ser un negoci.

Molta sort i molts èxits, Astrid!